París de nord a sud (segona part)

París de nord a sud (segona part)

Aquesta és la segona entrada que faig en referència al viatge llampec que vaig fer a Paris fa unes setmanes. Vaig anar-hi a visitar un amic. Llavors us parlava de “mar de fons” i “d’illes”.

Concretem. Avui us mostraré illes i aprofitaré per parlar-vos d’alguna de les coses més interessants que ens permet fer la fotografia.

Vegem les illes:

És curiós adonar-se de què ens atrau. És un exercici molt sa, creieu-me. Si us agrada la fotografia i porteu una càmera als dits (com per exemple un telèfon mòbil) aprofiteu-ho. Quan disposeu d’una estona vagarosa sortiu a disparar. Només sortiu i dispareu, sense cap idea preconcebuda. Això si, heu de tenir froça temps lliure, no n’hi ha prou amb una horeta.

Jo vaig tenir tot un dia per fer això que us recomano més amunt. Vaig poder fer moltes fotografies. Només tenia una idea clara, disparar a allò que em vingués de gust. Res no tenia sentit llavors, però ara vaig trobant-li a poc a poc.

Deixeu-vos anar. Dispareu a tort i a dret. Amb calma, això si, no es tracta de disparar per disparar. Tingueu els ulls oberts i si veieu alguna cosa que us cridi l’atenció feu-hi una foto. Això, és molt diferent de fer fotos a tot allò que tenim al davant.

Només us demano que apliqueu aquest filtre minúscul: mireu primer i dispareu després.

Encara que en aquell moment no sapigueu ben bé perquè els vostres ulls s’han aturat en aquella escena, racó, detall, etc. alguna cosa hi ha. Dispareu.

Serà a casa quan intentarem treure’n l’entrellat a tot plegat. Intentarem fer grups d’imatges, relacionar-les, descartar-ne, etc. Sense raonaments complexos, només per estètica, o concepte, o el que sigui que us vingui al cap que pugui servir de nexe d’unió entre elles.

El joc avui és trobar el concepte, és fàcil, evident diria jo. Potser massa? No, mai és massa. És el que hi ha. Al final (i al principi) surt.

Aquesta és una de les coses que més m’atrauen de la fotografia. És capaç de treure de dins nostre allò que hi ha. I realment quan surt és quan les imatges prenen vida.

És un tòpic. Sempre s’ha dit que el que fotografiem a fora és el que tenim a dins.

Jo crec que és cert, que si, que és així. Tot i que també crec que no és tant fàcil deixar sortir el que tenim dins. Cal deixar-se anar i no tenir por.

Si ho fem, aconseguirem més que imatges: tindrem discurs i gaudirem de la fotografia.

Paris és una ciutat de dos o tres milions d’habitants, que, si hi afegim els visitants, els turistes, etc. es converteix en una “Polinèsia” infinita.

Així és com la vaig veure jo. I tots, jo el primer, vaig formar-ne part mentre hi era.

Mentre edito les imatges de Paris m’apareixen i desapareixen idees constantment.

Segurament les mateixes que m’anaven passant pel cap mentre baixava des del barri de la Chapelle al de Parc de Montsouris.

Una mica és allò que dèiem a la primera entrada sobre Paris: que el pensament no para mai.

Començo a treballar en la tercera. Veure’m que en surt.